Per Cédric Guichou, per a Tourismembassy
Durant molt de temps, la contractació en hoteleria i restauració s’abordava d’una manera relativament senzilla: un establiment obria una vacant, publicava un anunci, rebia candidatures, contractava, formava i continuava endavant. El funcionament no era perfecte, però es basava en una evidència: els nostres oficis atreien. Atreien per l’energia, la intensitat i la promesa d’una carrera viva, humana, exigent i gratificant.
Avui, la realitat és diferent.
El problema ja no és només contractar. És convèncer: convèncer per incorporar-se, quedar-se, comprometre’s i continuar creient en la noblesa d’aquests oficis. Precisament aquí se situa, al meu entendre, un dels grans reptes de l’hoteleria i la restauració contemporànies.
Massa actors del sector continuen interpretant la crisi de contractació com una crisi externa. Parlen de manca de candidats, canvi de mentalitat, pèrdua del gust per l’esforç i una generació menys fidel, menys disponible i més exigent. Aquesta lectura existeix, és clar, però és insuficient. Sovint evita l’única pregunta realment important: què hem fet, col·lectivament, perquè aquests oficis continuïn sent desitjables?
La meva posició és molt clara. L’escassetat de talent no és únicament un problema de mercat. També revela, i de vegades sobretot, les nostres contradiccions. Volem excel·lència sense crear sempre les condicions que la fan possible. Volem compromís sense oferir sempre el respecte, la claredat o el reconeixement que l’alimenten. Volem fidelitzar sense entendre sempre què fa que una persona se senti realment vinculada a una casa.
En l’hospitalitat, les persones no es poden tractar com una variable d’ajust. Són elles qui sostenen l’experiència, donen vida a la promesa i transformen un servei en un record. Tanmateix, quants establiments continuen gestionant la contractació com una urgència operativa en lloc d’una qüestió estratègica?
Repensar l’arrel del problema
No resoldrem la crisi limitant-nos a augmentar el nombre d’anuncis o accelerar les entrevistes. La veritable pregunta no és com cobrir una vacant més de pressa, sinó per què un professional valuós escolliria avui el nostre establiment davant d’un altre sector, una altra marca, una altra empresa o fins i tot una altra manera de viure.
Aquesta pregunta exigeix honestedat.
Durant anys, l’hoteleria i la restauració van funcionar amb una cultura de resistència. Horaris llargs, pressió elevada, reconeixement de vegades limitat, direcció sovint vertical, promeses de promoció imprecises i sobrecàrrega operativa convertida en norma: molts ho consideraven part de l’ofici. Però allò que es tolerava ahir no s’acceptarà demà. I no és necessàriament una mala notícia.
Al meu entendre, ens trobem davant d’una oportunitat històrica: reconstruir el pacte entre empresa i treballador, i tornar a situar la transmissió, l’orgull, la professionalitat i l’exigència en un marc més sa, clar i sostenible.
L’excel·lència mai no ha significat esgotament. La vocació de servei mai no ha significat anul·lar-se. La passió mai no hauria d’haver servit d’excusa per a males pràctiques directives.
Què busca realment el talent avui
Hi ha un error freqüent al nostre sector: creure que les noves generacions rebutgen l’esforç. En realitat, rebutgen sobretot la incoherència. Accepten oficis exigents, però volen entendre per què es comprometen, per a qui treballen, en quina cultura es desenvolupen i cap a on poden créixer.
Allò que espera avui un treballador no és necessàriament comoditat. És coherència.
Vol saber si la direcció complirà la paraula, si l’exigència anirà acompanyada de suport, si l’empresa respecta tant els equips com els clients, si l’esforç obre perspectives i si l’entorn laboral es basa en una cultura professional autèntica o en la improvisació permanent.
Aquí la contractació es relaciona directament amb la governança.
Un establiment amb molta rotació no té només un problema de recursos humans. Sovint té un problema de claredat estratègica, lideratge o organització. Quan els equips no es queden, no sempre és per manca de motivació. De vegades detecten les febleses del sistema abans que nosaltres.
Segons la meva lectura del sector, el talent no fuig del treball, sinó del desordre. No rebutja l’exigència, sinó la manca de rumb. No es nega a la disciplina, sinó a la injustícia, la improvisació i la manca de consideració.
La contractació comença molt abans de l’anunci
Una contractació reeixida no comença quan es publica una oferta. Comença quan es construeix una reputació creïble com a ocupador.
Avui, cada establiment té una marca ocupadora, ho vulgui o no. No es limita a una pàgina d’ocupació o unes imatges a les xarxes socials. Es construeix als vestidors, als passadissos, als quadrants, en les sortides i les promocions; en la gestió dels conflictes, la qualitat de la reunió prèvia al servei, el respecte dels descansos i l’atenció als primers senyals de dificultat.
Ja no podem pretendre vendre una cultura d’excel·lència a fora si, a dins, els equips viuen el contrari.
Estic convençut que triomfaran els establiments que tractin la contractació com una prolongació directa de la seva identitat profunda. Els candidats perceben de seguida si una casa sap qui és. Detecten la coherència o la seva absència, la sinceritat o el discurs comercial buit.
Contractar no és seduir artificialment. És atreure honestament persones que comparteixin de debò una visió, una exigència i una manera de treballar.
Formar ja no és suficient: cal acompanyar
Un altre gran malentès del sector és confondre la incorporació amb l’abandonament organitzat. Es contracta, es presenta ràpidament l’establiment, es donen algunes instruccions i s’espera que la persona sigui operativa immediatament. Aquesta lògica, encara molt estesa, té un cost humà i econòmic elevat.
Una bona incorporació requereix temps, mètode i presència. Necessita un recorregut clar, referents identificats, objectius comprensibles, retorns regulars i un acompanyament real durant els primers mesos. Aquesta feina no és accessòria: és fonamental.
Qui s’incorpora no valora només el lloc de treball, sinó ben aviat la qualitat de l’estructura. Observa si l’organització és estable, si els responsables estan disponibles, si les regles són iguals per a tothom, si les expectatives s’expressen amb justícia i si es pot progressar sense esgotar-se.
La meva opinió és ferma: no es pot exigir lleialtat sense invertir en el desenvolupament de competències. El sector pateix de vegades una paradoxa sorprenent: espera una professionalitat elevada mentre descuida la pedagogia que permet assolir-la.
Formar no és només ensenyar un gest tècnic. És transmetre una cultura, un nivell d’exigència, atenció al detall, una actitud i orgull de pertinença. En hoteleria i restauració, la transmissió no és un complement humanitzador: és el cor del model.
El responsable és la primera palanca de fidelització
Cal dir-ho clarament: en molts establiments, els treballadors no abandonen un ofici, sinó una manera de dirigir.
El paper del responsable és ara central. Ja no només controla l’execució: crea un marc, regula tensions, transmet sentit i fa emergir potencial. Això ho canvia tot.
Un bon responsable no es limita a fer funcionar un servei. Crea les condicions de confiança. Sap exigir sense humiliar, corregir sense trencar i detectar el desgast abans que es converteixi en una baixa. Reconeix l’esforç sense adulació i encarna estabilitat en un entorn sovint sotmès a pressió.
En hospitalitat, la qualitat directiva es veu immediatament en l’ambient d’un equip. Una brigada de cuina tensa, una recepció desmotivada, un servei sense energia, una acollida freda o una rotació permanent parlen tant de lideratge com d’operativa.
Al meu entendre, les empreses haurien d’invertir més en el desenvolupament dels comandaments intermedis. Són qui construeixen o deterioren l’experiència del treballador cada dia, transformen una promesa de recursos humans en una realitat viscuda i, sobretot, permeten que l’excel·lència continuï sent humana.
Retornar prestigi als oficis del servei
Un dels temes que considero essencials és la revalorització simbòlica dels oficis. De vegades els hem defensat massa per la intensitat o la bellesa abstracta, sense destacar prou el nivell tècnic, la riquesa relacional, la sofisticació operativa i el paper econòmic important que tenen.
Servir no és senzill. Acollir no és automàtic. Organitzar un servei, interpretar un client, resoldre un imprevist, mantenir una qualitat constant i gestionar la pressió sense perdre l’elegància del gest són competències d’alt nivell.
L’hoteleria i la restauració han d’explicar millor el seu propi valor, amb lucidesa i no per nostàlgia. Cal retornar una noblesa visible a aquests oficis, explicar millor què exigeixen, valorar què aporten i mostrar les trajectòries que fan possibles.
A Tourismembassy, aquest enfocament té tot el sentit: parlar de turisme no és només parlar de destinacions o atractiu. També és defensar les persones que fan possible l’experiència. Això implica tornar a situar el capital humà al centre del relat sectorial.
L’experiència del treballador condiciona la del client
Probablement aquesta és la idea més important: no hi ha una experiència del client excepcional i duradora sense una experiència coherent del treballador.
Aquesta veritat, aparentment evident, encara es menysté massa sovint. Alguns establiments inverteixen molt en disseny, eines, màrqueting i estàndards, però obliden que l’emoció final depèn primer de l’estat dels equips. Una persona respectada no actua com una d’esgotada. Un equip alineat no serveix com un de desencantat. Una casa que compleix els compromisos amb els treballadors inspira una altra qualitat de relació amb els clients.
L’hospitalitat és un mirall. Allò que l’empresa fa viure a dins acaba fent-se visible a fora.
Per això crec que hem de deixar de contraposar rendiment i cura. En un establiment ben dirigit, la cura no nega l’exigència: la fa sostenible. No significa permissivitat ni debilitament dels estàndards. Significa construir el rendiment sobre un marc respectuós, clar i professional.
Què crec sobre el futur del sector
Crec profundament que l’hoteleria i la restauració encara tenen un futur immens. Crec en la força i la utilitat d’aquests oficis, en la seva capacitat de crear trobades, emocions, records, confiança i valor.
Però també crec que el sector ha d’acceptar reformar-se des de dins.
Ja no podrem contractar de manera sostenible amb els reflexos d’ahir. No fidelitzarem sense donar exemple, no demanarem compromís sense construir una cultura clara ni parlarem de passió quan serveix per amagar desorganització o manca de visió.
La meva convicció és senzilla: el talent tornarà a les cases amb el coratge de tornar a posar ordre, sentit, transmissió i respecte al centre del model. No en el discurs: en els fets.
La contractació de demà dependrà menys del volum que de la credibilitat. Els establiments que sàpiguen inspirar, estructurar, acompanyar i reconèixer atrauran els millors perfils. Els altres continuaran patint una rotació que atribuiran al mercat, tot i que sovint reflectirà les seves pròpies mancances.
És hora que el sector miri aquesta realitat amb maduresa.
Contractar no és un acte administratiu: és un acte de visió. Fidelitzar no és un extra de recursos humans: és un indicador de salut global. I dirigir no és només organitzar el treball, sinó crear les condicions perquè dones i homes acceptin donar el millor de si mateixos.
Només així l’hoteleria i la restauració recuperaran plenament el seu poder d’atracció.
I només així continuaran encarnant allò que tenen de més valuós: l’art d’acollir, l’exigència del detall i la grandesa profundament humana del servei.
Per Cédric Guichou, per a Tourismembassy
Alim Expert 66/11/09
Aquesta reflexió es pot ampliar amb El 2026, el veritable repte del turisme ja no és només atreure, sinó equilibrar.
Una perspectiva pràctica complementària es troba a Cuinar, crear, conèixer: experiències locals que donen sentit al viatge.
Lectures relacionades
- El 2026, el veritable repte del turisme ja no és només atreure, sinó equilibrar
- Cuinar, crear, conèixer: experiències locals que donen sentit al viatge
Article elaborat amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, en el marc d’un treball conjunt entre una persona i la IA, seguint les orientacions editorials de TourismEmbassy.
Encara no hi ha comentaris.
Has d'iniciar sessió Iniciar sessió Registra't