Després de diversos anys dominats per la recuperació, el turisme entra en una nova fase. La qüestió ja no és només fer tornar els viatgers, sinó saber acollir de manera sostenible una afluència creixent sense afeblir les destinacions, els habitants i els professionals que en viuen. El 2025, el turisme internacional va assolir aproximadament 1.520 milions d’arribades, i la previsió d’ONU Turisme del gener anticipava un augment addicional del 3 % al 4 % el 2026. Aquest era l’horitzó quan es va publicar originalment aquest editorial, a l’abril. El dinamisme hi era i el debat canviava de naturalesa.
Durant molt de temps, l’indicador principal de l’èxit turístic va ser senzill: més visitants, més pernoctacions i més despesa equivalien a un rendiment millor. Aquesta lectura no ha desaparegut, però els seus límits es fan cada cop més evidents. En moltes destinacions, el creixement ja no és sinònim únicament d’oportunitat. També planteja qüestions de capacitat, distribució, acceptació i qualitat de l’experiència. El 2026, el turisme no només necessita ser atractiu. Ha de ser més equilibrat.
Aquest canvi es feia cada vegada més visible en les polítiques públiques a començaments del 2026. La Comissió Europea va multiplicar els intercanvis per preparar la seva aleshores futura estratègia de turisme sostenible. Al gener i al febrer, uns diàlegs estratègics van reunir representants del sector al voltant de les prioritats de competitivitat, resiliència i preparació per als reptes futurs. Al març, una altra trobada es va centrar més específicament en el turisme desequilibrat i la gestió dels fluxos a les destinacions urbanes. Aquesta seqüència deia molt: el repte ja no era només promoure el turisme, sinó governar-lo millor.
El missatge europeu era clar. Durant el Dia Europeu del Turisme, al gener del 2026, i a la ITB de Berlín, al març, la Comissió va insistir que la futura estratègia havia de situar la sostenibilitat al centre del model turístic europeu. L’objectiu no era frenar el sector, sinó reforçar-ne la credibilitat econòmica alineant-lo millor amb els imperatius ambientals, territorials i socials. El turisme continua sent un motor de creixement, però ja no es pot gestionar només amb instruments centrats en el volum.
Aquesta evolució de fons coincideix amb les anàlisis de l’OCDE. En un informe publicat el 2025, l’organització destaca la necessitat de plans de destinació més estratègics, més ben adaptats a les realitats locals i capaços de reforçar la diversificació, allargar les temporades i reduir la vulnerabilitat associada a una concentració excessiva de fluxos, llocs o models econòmics. La idea és senzilla: una destinació robusta no és la que atreu més persones en un moment determinat, sinó la que sap repartir el valor, suavitzar els pics i preservar la capacitat d’acollida al llarg del temps.
Aquí és on el turisme del 2026 es diferencia del d’anys anteriors. El tema ja no és només la recuperació. És la gestió: gestionar els fluxos, els ritmes i els impactes. En alguns territoris, això exigeix repartir millor la freqüentació al llarg de l’any. En d’altres, reduir la dependència d’uns quants llocs amb una visibilitat enorme. En altres casos, el repte és distribuir millor els visitants entre el centre i la perifèria, el litoral i l’interior, la temporada alta i les temporades intermèdies. En tots els casos, la lògica canvia: no es tracta de fer més a tot arreu, sinó de fer-ho millor segons el context.
Per a les destinacions, aquest gir imposa una altra manera de mesurar el rendiment. Les arribades i les pernoctacions continuen sent importants, però no són suficients per si soles. També cal observar la qualitat de vida local, la pressió sobre les infraestructures, la capacitat de contractació, la fluïdesa de la mobilitat, la qualitat de l’acollida, la pressió immobiliària i la percepció dels residents. Sense aquests indicadors complementaris, el creixement turístic corre el risc de gestionar-se a cegues. L’OCDE insisteix precisament en la necessitat d’una base d’evidències més detallada i de dades més útils per a la decisió pública.
Aquest enfocament obre també un gran front digital. Les eines de dades, els sensors territorials, l’intercanvi d’informació entre actors i, en el futur, la intel·ligència artificial poden ajudar a informar millor els visitants, orientar els fluxos i limitar algunes congestions. L’objectiu no és deshumanitzar el viatge, sinó comprendre millor el terreny i millorar la gestió. Quan una destinació entén millor els seus pics, els colls d’ampolla i les zones menys visitades, pot actuar abans, amb més precisió i menys brusquedat.
Però l’equilibri turístic no es redueix a les dades o a una estratègia institucional. També depèn de les condicions concretes en què es produeix l’hospitalitat. Un turisme més ben repartit necessita empreses capaces de durar, equips menys esgotats per pics extrems, models menys dependents d’unes poques setmanes molt intenses i territoris que no visquin només alternant inactivitat i saturació. En aquest sentit, l’equilibri no és un fre per a l’economia turística. És una condició de la seva solidesa.
Aquesta lògica és especialment pertinent per a les destinacions europees que volen millorar la qualitat sense perdre accessibilitat, continuar sent atractives sense alimentar el rebuig i invertir en qualitat sense caure en una lògica de pura exclusivitat. El repte del 2026 és, doncs, menys quantitatiu que qualitatiu. Es tracta de preservar les ganes de viatjar i, alhora, retornar coherència als usos dels llocs. Això implica una governança més madura, decisions de compromís més assumides i un relat turístic menys obsessionat amb els rècords de visitants.
Per a Tourismembassy, aquest moment marca una transició important. El turisme entra en una etapa en què la seva legitimitat dependrà tant de la capacitat de crear valor com de repartir-ne els efectes. Les destinacions rellevants del futur no seran necessàriament les que atreguin més de pressa o amb més força. Seran les que sàpiguen durar, protegir la seva promesa, articular millor innovació, hospitalitat i regulació, i construir una relació més serena entre visitants, habitants i professionals.
El 2026, el turisme no s’enfronta només a un repte de creixement. S’enfronta a una qüestió de maduresa. Atreure continua sent essencial, però ja no és suficient. El nou rumb consisteix a organitzar, repartir, anticipar i preservar. És a dir, fer de l’equilibri el nou estàndard del rendiment turístic, en lloc de tractar-lo com una limitació.
Traducció preparada amb ajuda d’IA en el marc d’una col·laboració entre persones i IA, sota l’orientació editorial de Tourismembassy.
Encara no hi ha comentaris.
Has d'iniciar sessió Iniciar sessió Registra't