PFAS en els aliments el 2026: què veig, què em preocupa i què aconsello als professionals

26/04/2026 11:01

Fa anys que acompanyo restauradors, artesans, professionals dels oficis alimentaris i empreses alimentàries sobre el terreny. No des d’un despatx allunyat de les realitats. Al lloc mateix. A les cuines, els obradors, els magatzems, les zones de rentat, les cambres frigorífiques i els moments de tensió abans o després d’una inspecció.

I el que constato és senzill: als professionals de l’alimentació no els falta bona voluntat. Sovint els falten temps, claredat i acompanyament davant de qüestions sanitàries cada vegada més complexes.

Els PFAS, aquests contaminants sovint anomenats «eterns», en són un exemple perfecte.

Quan un tema així arriba al debat públic, apareixen immediatament dues reaccions. Alguns el minimitzen: «Una altra alarma mediàtica». D’altres s’espanten: «Ja no podem utilitzar res, servir res ni garantir res».

Al meu entendre, totes dues actituds són equivocades.

La seguretat alimentària no es construeix ni des de la negació ni des de la por. Es construeix amb anàlisi, mètode i proves.

Els PFAS ens recorden que la seguretat alimentària no es limita als bacteris, les temperatures de la nevera o la neteja i desinfecció. Aquests fonaments continuen sent essencials, evidentment. Però no són suficients.

Avui, un responsable alimentari també s’ha de plantejar altres preguntes: d’on venen les meves primeres matèries? Quins envasos utilitzo? Quins materials estan en contacte amb els aliments? Els meus proveïdors em poden aportar garanties? El meu Plan de Maîtrise Sanitaire francès, o PMS, és un instrument viu o simplement està desat en una carpeta?

No és una revolució teòrica. És una realitat del terreny.

Veig massa sovint establiments sincers i seriosos, però febles pel que fa a les proves. Fan les coses correctament, però no sempre saben demostrar-ho. Ara bé, en una inspecció, una alerta o un qüestionament, allò que protegeix un responsable no és només haver treballat bé. És poder explicar-ho i demostrar-ho.

Davant dels PFAS, no aconsello als professionals que ho analitzin tot, a tot arreu i en tot moment. Seria poc realista i de vegades innecessari.

Els aconsello que raonin.

On és plausible el risc?
Quins productes, envasos i processos mereixen una atenció especial?
Quins justificants he de demanar?
Quines pràctiques he de fer evolucionar?
Quines decisions he de documentar?

Aquest és exactament l’esperit d’un PMS de debò: una eina de gestió, no un document administratiu estàtic.

Per a un restaurador, això pot començar de manera senzilla: verificar la naturalesa dels envasos alimentaris, demanar declaracions als proveïdors, conservar les fitxes tècniques, evitar recipients dubtosos o inadequats i integrar aquests punts en la vigilància sanitària de l’establiment.

Per a una pime agroalimentària, l’exigència ha d’anar més enllà: qualificació dels proveïdors, anàlisi dels perills químics, pla de vigilància dirigit, justificació de la idoneïtat dels materials en contacte amb aliments i una estratègia clara davant d’una petició d’un client o de l’Administració.

Per a un grup amb diversos centres, és una qüestió de governança: compres, qualitat, comunicació, homogeneïtzació de pràctiques i capacitat de resposta ràpida.

El que vull evitar és que els professionals pateixin aquests assumptes en lloc de gestionar-los.

La documentació de les compres també és essencial per a la traçabilitat alimentària de les petites empreses.

Un responsable no necessita que li facin por. Necessita que li expliquin clarament què correspon a un risc real, què és una precaució útil i què és agitació innecessària.

Els PFAS no han de convertir-se en un nou motiu per culpabilitzar restauradors o artesans. Han de convertir-se en un senyal: els riscos evolucionen i, per tant, els nostres mètodes també han d’evolucionar.

La meva funció en aquestes situacions és traduir la complexitat científica i normativa en decisions aplicables sobre el terreny. Amb rigor, però sense dramatitzar. Amb exigència, però sense desconnectar les recomanacions de la realitat econòmica i humana dels establiments.

La pregunta adequada no és: «Cal tenir por dels PFAS?».

La pregunta adequada és: «Soc capaç d’identificar les meves possibles exposicions, justificar les meves decisions i reaccionar correctament si aquest assumpte arriba al meu establiment?».

Això és el control.

I això marcarà la diferència en els pròxims anys: els establiments que hagin organitzat la seva seguretat alimentària, documentat les seves decisions i format els seus equips seran més sòlids. No perquè hagin eliminat tots els riscos —cap professional seriós pot prometre-ho—, sinó perquè hauran implantat un enfocament creïble, proporcionat i defensable.

La seguretat alimentària moderna exigeix una cosa essencial: anticipació.

Anticipar-se no és cedir a la por.
Anticipar-se és evitar que ens sorprenguin.
Anticipar-se és protegir els clients, els equips, l’establiment i l’activitat.

Sobre els PFAS, com sobre altres qüestions emergents, la meva convicció és clara: els professionals de l’alimentació no s’han de quedar sols davant de la complexitat. Necessiten una lectura clara, eines senzilles, decisions jerarquitzades i un acompanyament que pugui resistir una inspecció o una crisi.

Només així l’exigència sanitària esdevé alguna cosa més que una obligació.

Esdevé una eina de confiança.

En resum

Aquests darrers dies s’ha tornat a parlar molt dels PFAS en els aliments.

I, com sol passar amb aquests temes, veig dues reaccions oposades sobre el terreny:

«Una altra polèmica, ja passarà».
«Ja no es pot fer res, tot és perillós».

La realitat és una altra.

Els PFAS no són un assumpte que es pugui ignorar.
Però tampoc un assumpte que s’hagi de viure amb por.

Quan una investigació requereix anàlisis, la tria entre laboratori intern i extern mereix una valoració específica.

Són un assumpte que cal gestionar.

El que constato en els establiments que acompanyo no és manca de seriositat.
És manca de mètode davant de riscos cada vegada més complexos.

Avui, la seguretat alimentària ja no es limita a:
la cadena del fred;
la neteja;
les dates de caducitat.

També inclou:
els envasos;
els materials en contacte;
els proveïdors;
la capacitat de justificar les decisions.

I és aquí on molts es tornen vulnerables.

No perquè treballin malament.
Sinó perquè no poden demostrar que treballen bé.

Davant d’una inspecció o d’una crisi, això ho canvia tot.

El meu consell és senzill:

No intenteu controlar-ho tot.
Intenteu raonar correctament.

On és la vostra exposició real?
Quins materials presenten risc?
Quins justificants teniu?
Què heu decidit… i per què?

Això és exactament un PMS útil.

No una carpeta.
Una eina de gestió.

Els PFAS no són només un problema de laboratori.

Són un assumpte de direcció.

I qui faci aquest canvi ara estarà més ben preparat:
per a les inspeccions;
per als clients;
per a les crisis.

La seguretat alimentària no ha de fer por.
Ha d’estar sota control.

Cédric Guichou per a Tourismembassy — Alim Expert Perpignan, 66–11–09

Llegiu també

Traducció preparada amb ajuda d’IA en el marc d’una col·laboració entre persones i IA, sota l’orientació editorial de Tourismembassy.



Encara no hi ha comentaris.

Has d'iniciar sessió Iniciar sessió Registra't